Diari d’Eva Heyman (NED, 2016).
El diari d’Eva Heyman ha estat publicat recentment per NED Ediciones dins la col·lecció de la Palabra eXtrema. L’elecció del diari que titulen “He viscut tan poc!”, la considero una aposta decidida per dues raons. Primer, veig un afany de fer públic el testimoni pòstum de l’Eva, de transmetre i fer ressonar les seves paraules. Perquè, si com diu la presentació de la col·lecció, “l’ésser humà és un ésser de paraula” aleshores recuperar les seves paraules és recuperar la seva humanitat. I segon, perquè estaríem segons el que Agamben considera el veritable testimoni, el testimoni mort, el que ha presenciat els fets però no pot donar-los a conèixer als altres degut a la seva mort. En aquest cas, no és una altra persona que testimonia l’horror que ella va viure sinó que, és ella mateixa, a través del seu diari, que pot narrar els fets.
El diari queda emmarcat per tres coordenades: d’entrada un pròleg emotiu de Vicenç Villatoro, seguit de tres cartes de personatges importants en la vida de l’Eva, que complementen el seu diari: la cuinera, la mainadera i la seva mare, que donen fe del seu testimoni i, en últim terme, l’epíleg de Mihály Dés, que ens dóna les referències de la historia, de la política i de l’especificitat del relat. Tot plegat situa al diari en un temps històric, la Segona Guerra mundial, en un espai, Oradea Hongria, i una subjectivitat, el relat en primera persona d’Eva Heyman.
